Ms. Gabriel Roura

Fa pocs dies vaig llegir al diari Avui, que i hauria hagut uns certs capellans, que haurien ajudat molt a l'Esglèia degut als seus coneixements i a la seva bonhomia, si els haguessin fet Bisbes, Jo personalment n'he conegut dos Ms. Modest Prat, i el meu cosí Gabriel Roura.
Em va venir a la memòria una anècdota protagonizada per ell. Estava celebran missa al Santuari de Palera (recentment reabilitat) i els feligresos eren la majoria masovers de les masies properes, amb el fills petits, recordo que em va fer molta gràcia un nen de debia tenir un parell d'anys que s'aguantava ell mateix una ampolla de gasosa plena de llet, i que amb una tetina la mamava, però el que em va cridar més l'atenciò va ser que a la hora de la prèdica, els escolanets 3 o 4 que n'hi havien s'afanyaven a jugar "a cuit" amb unes corredisses impresionants. Ningú no en feia cas, i el meu cosi seguia predicant tan tranquil. A la sortida de missa, li faig comentar:
Bel, (és el diminutiu de Gabriel pel que tots l'anomenavem,) com és pot tolerar aquest enrenou? i ell somrient em va contestar.. Mira, nena (una nena de més de 40 anys)..com vols que impideixi jugar aquets nens de les masies, que només es troben la mitja hora de la missa del diumenge?
Ho vaig trobar d'una humanitat aclaparadora i em vaig sentir molt orgullosa del meu cosi

Sentiment i dolor

Fa pocs dies vaig anar a un enterrament d'un familiar de 81 anys. El difunt a c s ja havia arribat a la fi de la seva vida, però com que va morir es pot dir de repent, costa molt més d'assimilar,
La viuda lógicament estava molt afectada, els fills apenats i tristos, però les netes.... que debien tenir 7 i 9 anys aproximadament, em varen posar la pell de gallina i s'em varen negar els ulls, al veure el dolor que experimentaven i aquella pena que els omplia el cor, estaven desfetes i ploraven amb un sentiment que extremia. Les dues, portaven el mocadoret completament moll i arrugat, o sigui que s'havien passat tot el funeral plorant, en fi una pena molt grossa.
Despres, parlant amb els veïns, em varen comentar que aquell avi de 81 anys, cada dia anava a portar i a recollir les netes a l'escola, les portava a passeig, i se les enduia a menjar a casa dels avis... I ara estic pensant, quants avis i àvies están disposats a fer el mateix? a aquestes nenes s'els havia donat l'opciò d'anar o no al enterrament del avi, i totes dues el varen voler acompanyar, i ja us puc ben assegurar, que aquella imatge que m'oferiren no se m'esborrarà mai més.
Descança en pau Francisco, deixes darrera teu tota una generaciò que t'estima.

No hi ha res que funcioni

Llegir el diari al demati... no hem direu que és feina agradable, Crisi, Eros, Tancaments, Desaucis, Hipoteques imposibles d'assumir, etc. etc. Per altra banda manifestacions de funcionaris, metges, treballadors de la sanitat, mestres...
Hem pregunto hi alguna cosa que funcioni al nostre pais?
Això si, ens tenen ben distrets amb el Futbol, amb tota clase d'esports, cosa que ja està bé, però que no n'hi ha prou.
Ara resulta, que a l'escola s'hi han d'apendre "els valors", mireu, aquestes coses es porten a la bassa de la sang, com deia el meu pare e. p. r., sino ho mames de petit en l'ambient de casa, dificilment ho adqueriras de gran. Hi ha una mala educaciò que esparvera, un tansementofisme total, i referent a tot.
No voldria que pensessiu que sóc una persona pesimista de mena, normalment sempre penso en positiu, però des de fa una temporada, creieme que ho tinc dificil. Deu ser l'edad esborrany

La lliçò d'humilitat

Estava jo tota satisfeta mab el meu rodolí del banc de la plaça, (que per cert no el vaig acabar ara ho faré:

Aquell banc que hi ha a plaça
és el banc del "sinofos",
no cal apartar-se'n massa
doncs hi acabem anant tots.

Allà s'escolten "batalles"
d'eugues arades tractors...
aspiracions assolides
i desenganys molt traïdors.

Els records de joventut
allà es van desfilant,
ja no queda l'inquietut
tots sabem que es fer-se gran,

Les penes, les alegries,
els neguits, l'afany , l'ardor...
quasi no ens queden manies,
i es que ja tornem de tot.

Sabem tots que l' experiéncia
costa molt d'aconseguir
ni amb llibres, ni amb ciència
no la podem assolir.

I també estem convençuts
que no us en podem fer traspàs
doncs de tots és ben sabut
que "un s'hi ha de pelar el nas".

Nosaltres ja hem fet la vida
amb errades, encerts i amor
però us estimem sense mida
i sempre us portem al cor.

...després d'haber-lo escrit i quan n'estava força satisfeta, vaig trobar la poesia del banc de la Margarita Colom POETESA, fixeu-vos bé que ho escric amb majúscules

Aquell banc de la plaça, el l'hora estàtica,
que acull els pensaments, quan ha enmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica
hi arriba perennal, sense brogit.

Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.

Com m'atrau aquest banc de soletats
on apostols absents fan companyia,
sabtueri secret de llibertats,
presoner de tants plecs de melangia...

... realment això si que és poesia.