L'horitzó

L'horitzò no és sols el punt on s'uneixen les montanyes amb el cel, o la linea suau on desapareix el
mar i comença un altre blau, el del cel.
L'horitzó pot ser l'acabament o l'inici de tot el que ens embolta, a mi particularment em relaxa moltissim, visc en una casa molt alta, en un poble petit, i quan hi ha quelcom que m'agobia, pujo a dalt del terrat, i m'aturo a contemplar tot el meu voltant a la llunyania, tinc la sort de poder resseguir un troç del meu Empordà, veig les montanyes de l'Albera i de més altes al fons. Les montanyes del bisbe amb el Castell que fa d'anell episcopal, quan és hivern hi ha la blancor de la neu , i a l'estiu veig les d'aprop verdes i les llunyanes blaves. Just al davant de casa, s'exten una plana d'on només despunten els campanars de les esglèsies dels pobles veïns, que com diu en Lluis Llach el nostre pais és tan petit que sempre es veu el campanar del poble veï. Però petit i tot estic convençuda que és el més bonic del món.
Varem tenir a casa una noia Canadenca que va quedar admirada que simplement amb bicicleta poguessim anar a la platja, i l'endemà tranquilament a la montanya. Que tinguessim un peix i un marisc tan bo, i que al mateix temps la carn fos deliciosa, sense parlar de les verdures i fruites...
el que jo dic, estem al millor lloc del planeta.