Avies i carícies

No vaig ser àvia gaire jove però de segur que ho estic disfrutant moltíssim, la mainada sempre et dona molt més del que un els dona, sobretot si els dediques temps. Quan soms pares , encare que estiguis molt pendent dels fills, has de lluitar per la vida, per situar-te has de procurar donar-los-hi una bona educació, sobretot molta cultura que els faci persones de profit, aquesta és la millor herencia que poden rebre de nosaltres. Recordo que una vegada que la meva filla gran es queixava de que era avorrit aprendre a llegir, li vaig dir, que s'imagines per un moment, vella i invàlida amb una cadira de rodes, llavors si sabia llegir, podria viure les aventures escrites en els llibres i desde la seva inmovilitat recorre camins, ciutats i viure aventures fantástiques, mentres que si no sabia llegir s'aborriria sobiranament. Crec que ho va entedre perque avui dia a les tauletes de nit,de les meves filles sempre hi veig llibres. Però me'n he anat del que volia dir. Amb les netes he tingut la sort de recordar aquella sensació meravellosa que experimentes quan acarones un infant, aquella pell tan suau, aquelles galtones que són com petals de flors, vaig sentir una definició l'altre dia i cerc que es veritat, son com carícies de Dèu.