Els meus "rodolins"

SOL

Sol que fas bullir la sang
i fas surar els sentits...
escalf que tothom voldria
i s'escapa entre els dits.

Ets tú qui daura l'espiga
envermelleix la cirera
tu, ennegreixes l'oliva
i fa cantar la cadernera.

Quen escalfes, ets ardent
la natura fas potent
i ha d'esclatar el verd,
si t'allunyes, és foscor
i comença la fredor
i l'alé de vida es perd.

Tu revifes els colors
que neixen amb ta claror:
fas el verd més vaporós
i també el roig esclatant.
blaus, i grogs i tons marrons,
fins el negre fas brillant.

Tu marques les estacions
no te`n deixes capni una
ets inmens, i ets tot sol,
i no et perds en cap esquema,
fins "embarrasses" la lluna
i la deixes "lluna plena".

---------------

LA PRIMAVERA

Com cada any ha arribat la primavera,
com un "tot" alegre, enjogassat i viu,
despres d'un hivern trist tot és desperta.
i és que en primavera tot somriu

Somriu el brot verdós quan surt la punta,
somriu la flor tímida del prat,
somriu la nit que cada cop més curta
sap que demà el dia serà més llarg.

Canta l'ocell que ja ha trobat parella,
cercant un lloc on fer el seu niu d'amor,
revoleteja sobra la flor l'abella,
i els aires purs ens fan eixemplar el cor

En un racó canta una mare alegre
a l'infantó petit que res enten,
li canta i diu: Avui ja és primavera!
i ell, la mira i riu perquè està content.

Però hi ha llocs on no s'hi riu ni canta
hi ha tans llocs en tot és trist....
llocs on la por, l'angoixa i la basarda
s'han fet els amos i tot és negre i gris.

N0 hi trobem flors, ni ocells, ni primavera
tan sols l'angoixa per aconseguir el pa,
i el gran neguit de qui es desespera
pensant què fer, com arribar a demà?

Jo sento el cor ple de delit de força
i ara mateix si el pogués escampar
aquest anhel fruit de la primavera,
a tot el món faria arribar.

I junt amb eel, s'acabarien guerres,
i junt amb ell, tothom tindria pa,
i ocells i flors, perfums de primavera,
i un cor ben gran per a poder estimar
------------------------


DESESPERACIÓ

Tota sola se', va anar
a refugiar-seal fons del bosc,
i allà a sota d'un arbre
alliberà el seu dolor.

L'amat l'havia deixat
amb crueltat i duresa,
i sense cap incerdesa,
tot, tot s'havia acabat.

...i plorà. i plorà, i plorà
molt molt fort amb desmasia,
les llagrimes es van acabar,
i un mal sentiment neixia.

Ràbia, mal urc i rancor,
menyspreu, despit i rancúnia
neixien en el seu cor
i va cridar molt, molt fort:

Que mai més sentiria amor
que no estimaria a ningú
que es faria un cor de pedra,
i ho faria, a ben segur.

Fou després quan més calmada
va notar les gotes d'aigua..
pluja no era, cap dupte
doncs ni un nuvol s'alvirava.

s'hi fixa atentament
però tampoc era rosada...
i veié amb astorament
que era l'arbre que plorava....

---------------------


DUES ROSES