Jugar i perdre.... meravellós.

Quan perdre una partida de parxís, és senzillament genial.

M'explico, ahir feiem amb les meves netes (9 - 7 - 5 anys ) una partida de parxís, tothom vol guanyar i si es "mata" una fitxa, quasi quasi és com un assassinat.
Bé, com deia varem organitzar la partida i a mi ni per casualitat em va sortir cap (5) al dau, per tant no vaig poder afegir-me al joc, jo era ben feliç perque veia que elles disfrutaven d'alló més, tot primer s'en reien de mi, però al llarg de la partida s'els va despertar la compassió, i m'oferien els seus (5) perque jo pogués jugar...
Que bonic és fer d'àvia i tenir unes netes com les meves.

La buidor

Als meus 66 anys m`he quedat orfe, potser fa riure, però realment és com hem sento despres d'enterrar la meva mare a.c.s. No és que ens avinguessim una barbaritat, perque la mama era una persona dificil, però jo ja hi estava acostumada i sé que si no "buido el pap", no podré escriure res més.

Quan perds el teus majors, quedes sense referències, i és curiós, moltes vegades tendia a pensar com reaccionaria la mama, per fer-ho ´just al revés. Lógicament no les he encertat totes però sé que m'he equivocat pel meu compte.

I és curiós, ara que no la tinc em trobo buida, i només recordo les coses bones d'ella...

sé que la vaig cuidar, que no li va faltar res, i que vaig estar amb ella fins al moment de la seva mort, li vaig aclucar els ulls, li vaig fer molts petons, i tot i que veia que ens deixava, sempre vaig esperar la recuperació. Es extrany el que se sent quan estimes a una persona, i no t'enadones fins que l'has perdut.

Mama, et recordo i estimo, i sempre estarás amb mi, com el papa que despres de