Altra cop nooooo....

Analitzant des del meu "petit-entendre", la situació en que ens trobem, no hi veig cap sortida, perque no hi ha rés que funcioni, ni a nivell d'Estat, ni a nivell de Comunitat, ni a nivell de ciutadans. etc. etc. Aquells célebres "brotes verdes" que hi veia algún il.luminat , es deuen haver assecat fos,desaperagut. Per altra part, la preocupació que té la població és aconseguir-se una paga, sigui d'atur, Pirmi, etc etc I no si troba cap interés en buscar una feina del-que-sigui, per tal de defensar-se algún diner, i no estar visquent a costa del altres ciutadans. Una part de jovent ni siquiera es preocupa de res, mentre hi hagi pares o avis que paguin... Em sembla que hem pujat una generació d'aprofitats i carotes que Déu n'hi dó! Caldrà replantejar-s'ho, encara que desgraciadament no crec que ens en sortim. Per altra banda els "que valen" ja s'ens han escapat a treballar a Alemania, Australia, Anglaterra etc etc. O sigui que ens quedem sense la gent realment necessaria pel pais. Com ens en podem sortir? És imposible.

Ms. Gabriel Roura

Fa pocs dies vaig llegir al diari Avui, que i hauria hagut uns certs capellans, que haurien ajudat molt a l'Esglèia degut als seus coneixements i a la seva bonhomia, si els haguessin fet Bisbes, Jo personalment n'he conegut dos Ms. Modest Prat, i el meu cosí Gabriel Roura.
Em va venir a la memòria una anècdota protagonizada per ell. Estava celebran missa al Santuari de Palera (recentment reabilitat) i els feligresos eren la majoria masovers de les masies properes, amb el fills petits, recordo que em va fer molta gràcia un nen de debia tenir un parell d'anys que s'aguantava ell mateix una ampolla de gasosa plena de llet, i que amb una tetina la mamava, però el que em va cridar més l'atenciò va ser que a la hora de la prèdica, els escolanets 3 o 4 que n'hi havien s'afanyaven a jugar "a cuit" amb unes corredisses impresionants. Ningú no en feia cas, i el meu cosi seguia predicant tan tranquil. A la sortida de missa, li faig comentar:
Bel, (és el diminutiu de Gabriel pel que tots l'anomenavem,) com és pot tolerar aquest enrenou? i ell somrient em va contestar.. Mira, nena (una nena de més de 40 anys)..com vols que impideixi jugar aquets nens de les masies, que només es troben la mitja hora de la missa del diumenge?
Ho vaig trobar d'una humanitat aclaparadora i em vaig sentir molt orgullosa del meu cosi

Sentiment i dolor

Fa pocs dies vaig anar a un enterrament d'un familiar de 81 anys. El difunt a c s ja havia arribat a la fi de la seva vida, però com que va morir es pot dir de repent, costa molt més d'assimilar,
La viuda lógicament estava molt afectada, els fills apenats i tristos, però les netes.... que debien tenir 7 i 9 anys aproximadament, em varen posar la pell de gallina i s'em varen negar els ulls, al veure el dolor que experimentaven i aquella pena que els omplia el cor, estaven desfetes i ploraven amb un sentiment que extremia. Les dues, portaven el mocadoret completament moll i arrugat, o sigui que s'havien passat tot el funeral plorant, en fi una pena molt grossa.
Despres, parlant amb els veïns, em varen comentar que aquell avi de 81 anys, cada dia anava a portar i a recollir les netes a l'escola, les portava a passeig, i se les enduia a menjar a casa dels avis... I ara estic pensant, quants avis i àvies están disposats a fer el mateix? a aquestes nenes s'els havia donat l'opciò d'anar o no al enterrament del avi, i totes dues el varen voler acompanyar, i ja us puc ben assegurar, que aquella imatge que m'oferiren no se m'esborrarà mai més.
Descança en pau Francisco, deixes darrera teu tota una generaciò que t'estima.